Perdre

Tenia 7 anys, estava al pati del col·legi, jugava a les “caniques” vàrem fer un campionat tots els de classe i vaig arribar a la final, qui guanyava es podia quedar amb totes les que jugaven la partida.
Jo tenia una xina, negra amb puntets blancs i vermells, era prou lleugera i a l’hora pesant com per donar un bon toc i empènyer les altres i també per fer grans desplaçaments.

Dels 5 ja només en quedàvem 2, només em quedava un últim toc i posar-la al forat. Ell en tenia una blanca amb unes línies difuminades marrons i blaves, seria meva. Em disposo a fer l’últim llançament, si tot va be al estar tan a prop del forat, amb un lleu toc estaré ben posicionat. Tiro i pam, posicionat, perfecte… però, el toc ha estat més fort del necessari. He entrat la seva bola al forat, ha guanyat ell…

El món s’enfonsa, m’ha guanyat, per un error meu i a sobre es quedarà la meva preferida. En aquell moment no recordo les que he guanyat jo abans dels altres que he eliminat, em preparo per a sentir el mateix que els altres que jo he eliminat abans, però la meva situació és pitjor comparo… jo m’he quedat a les portes… ja… perquè ha de ser pitjor?

16 anys, feia 2 temporades havia fitxat per un equip important de la zona, amb l’equip de l’institut ens disposem a jugar les últimes olimpíades escolars (per edat) que podrem competir. En el meu equip el 70% som del mateix equip, i al ser un equip molt fort doncs passa el que passa… vam fer una fase d’eliminatòria de passeig, golejada rere golejada. Vaig fer gols que de veritat mai més vaig aconseguir fer, amb filigranes de videojocs.

Vam arribar a la final, l’equip rival és un equip d’aquells que són d’escola privada, i per tant és el mateix equip que competeix en la lliga normal, ells estaven a mitja taula, evidentment ens veiem favorits. Doncs bé… vam fer el pitjor partit de tot el campionat… 1-1 i a la pròrroga i al final als penals. Arribar al lloc creient-te guanyador té aquest problema, t’emportes una hòstia de realitat, et trobes algú que només sap fer el que cal fer… i ja et dóna pel sac.

En la pròrroga em varen canviar, no vaig fer un partit ni el 50% decent dels altres, i ja buscàvem la pilotada i remat, jo i la meva estatura no érem compatibles en aquesta situació. Sabíem que arribar als penals era posar-los en safata una victòria. I així va ser.

5-4 en els penals, un company es disposa a tirar per igualar… i no… fora… s’ha acabat. Em disposo a sentir tot el que han sentit els equips eliminats abans però amb més ràbia, havia arribat a la final, ho tenia a la punta dels dits… i a més ens sentíem guanyadors, ais… les expectatives… una derrota amb expectatives fa molt mal.

Tinc una medalla de plata, la tinc en un calaix, no m’agrada ni ensenyar-la… era l’última oportunitat que tenia de competir i no vaig aconseguir la d’or.

Veieu el que marca una derrota? És capaç de fer-te oblidar qualsevol victòria, per impressionant i perfecte que sigui.

En l’actualitat, et seus davant el mercat, context favorable… és el que esperaves. En el teu cap et veus guanyador… avui acabo amb 50 punts mínim. A més és un bon mes… en portes 104.

Esperes el preu a la zona… arriba… es para… in… ja hi ets… buffff… està clar, serà la trade de la teva vida, +2, +5, +8… de cop el preu es gira ràpid estàs a -5, bé… no passa res, ara hi anirà…

De cop el preu comença a violentar en contra… -30 stop out.

Ostres era tot perfecte! I va i el preu es gira!

Odi, frustració, ràbia… Avui era el teu dia, era el moment ideal, tot era ideal i perds, perfecte…! Expectatives a la merda…

Ja no recordes les moltes trades positives que portes, no recordes els bons moments operat, no. Només penses que la trade era perfecta i tu… si tu, pringat de merda, acabes en negatiu.

(basat en fets reals)

Ningú t’ensenya a perdre, ningú. Tampoc crec que et puguis acostumar a perdre. Qui s’hi acostuma? Perdre sempre dol, i més quan ets un guanyador nat, competitiu. Si no tinguessis un esperit de no perdre, no aconseguiries lluitar per a guanyar.

Perdre és una situació que simplement passa, passa en el trading, en la vida i en qualsevol àmbit en què ens movem. El dia més perfecte de la nostra vida té algun detall que no va sortir bé, segur; mai res és 100% perfecte.

No ens hem d’acostumar a perdre, hem d’acceptar que de tant en tant perdem i que cada dia lluitem per a no perdre o perdre el mínim possible.

Un quan perd, a vegades pensa que ho ha de canviar tot, deixar de fer el que fa i canviar coses, i no, a vegades es perd fent-ho tot bé. Potser el que hem de canviar són els errors que ens fan perdre repetidament i que són comuns. Mirem-nos dins, mirem en què fallem i mirem com això ens condiciona a perdre, però acceptem d’una vegada que es perd i això no es pot evitar.

Parla de perdre, parla que perds, no tinguis vergonya… mai saps qui et pot ajudar.

A tu, perdedor, a tu, només et vull dir que benvinguda la pèrdua que et fa més fort i que et pot fer tirar endavant. Visca perdre!

Deixa un comentari

Translate »